Una dona guarda un secret que, després d’anys de silenci, està a punt de revelar. Coseta –malnom que es va guanyar a l’instant de néixer, definida pel seu sexe– ens guia en un viatge emocional a través de les corbes de la memòria: al seient d’un cotxe, al menjador de casa, als passadissos de l’institut, allà on la seva educació afectiva i sexual es va construint, deformada per la visió misògina i sexualitzada del seu entorn.
Amb una estructura fragmentada i esquitxada d’humor i cançons, Com vaig aprendre a conduir, reconstrueix els moments clau de la complexa relació de la protagonista amb el seu oncle Peck, en la qual es va teixint la teranyina subtil i perversa de l’abús disfressat d’afecte.
Paula Vogel (Washington, 1951), ens porta per les cantonades del trauma i de la infància robada en aquesta història crua –alhora divertida i devastadora– d’iniciació, d’aprenentatge i de supervivència. Vogel és una reconeguda dramaturga que, malgrat els múltiples premis que ha rebut en la seva trajectòria, no ha estat present amb prou assiduïtat en les cartelleres professionals del nostre país. El seu teatre aborda, amb imaginació i personalitat, temes socials controvertits com la prostitució, la injustícia, l’homofòbia o l’abús sexual. L’obra que presentem, Com vaig aprendre a conduir, va rebre el Premi Pulitzer 1998 i nominada al Premi Tony en la seva reestrena de 2022.
De Marilia Samper, n’hem pogut veure diversos treballs a la Sala Beckett, com autora i directora escènica. La seva obra breu i esfereïdora El que no es diu (Sala Beckett, 2021) ja va demostrar-nos que és una adequadíssima creadora per abordar temes com la violència de gènere i les estructures de poder.
